Tant si esteu entrenant al gimnàs, esmorzant a la cuina, com si feu qualsevol tipus de moviment, els músculs necessiten combustible constant per funcionar correctament. Però, d’on surt aquest combustible? Bé, diversos llocs és la resposta. La glicòlisi és la més popular de les reaccions que tenen lloc al cos per produir l’energia, però també hi ha el sistema de fosfàgen, juntament amb l’oxidació de proteïnes i la fosforilació oxidativa. Més informació a continuació sobre totes aquestes reaccions.

Sistema fosfagènic

Durant l’entrenament a curt termini de resistència, el sistema fosfàgen s’utilitza principalment durant els primers segons d’exercici i fins a 30 segons. Aquest sistema és capaç de reposar ATP molt ràpidament. Bàsicament utilitza un enzim anomenat creatina quinasa per hidrolitzar el fosfat de creatina. El grup fosfat alliberat després s’uneix a l’adenosina-5’-difosfat (ADP) per formar una nova molècula d’ATP.

Oxidació de proteïnes

Durant llargs períodes de fam, s'utilitza proteïna per reemplaçar ATP. En aquest procés, anomenat oxidació de proteïnes, la proteïna es descompon en aminoàcids. Aquests aminoàcids es converteixen a l'interior del fetge en intermedis del cicle de glucosa, piruvat o Krebs, com l'acetil-coA, en ruta cap a la reposició

ATP.

Glicòlisi

Després de 30 segons i fins a 2 minuts d’exercici de resistència, entra en joc el sistema glicolític (glicòlisi). Aquest sistema descompon els hidrats de carboni en glucosa, de manera que pot reomplir ATP. La glucosa pot provenir del flux sanguini o del glicogen (forma emmagatzemada de glucosa) present

músculs. El gist de la glicòlisi és que la glucosa es descompon en piruvat, NADH i ATP. El piruvat generat es pot utilitzar en un dels dos processos.

Glicòlisi anaeròbica

En el procés glicolític ràpid (anaeròbic), hi ha una quantitat limitada d’oxigen. Així, el piruvat generat es converteix en lactat, que després es transporta al fetge a través del torrent sanguini. Un cop dins del fetge, el lactat es converteix en glucosa en un procés anomenat cicle de Cori. La glucosa viatja després als músculs a través del torrent sanguini. Aquest ràpid procés glicolític produeix una ràpida reposició d’ATP, però el subministrament d’ATP és de curta durada.

En el procés glicolític lent (aeròbic), el piruvat és portat al mitocondri, sempre que hi hagi una quantitat considerable d’oxigen. El piruvat es converteix en acetil-coenzima A (acetil-CoA), i aquesta molècula es sotmet a un cicle de l’àcid cítric (Krebs) per reomplir ATP. El cicle de Krebs també genera nicotinamida adenina dinucleòtid (NADH) i flavin adenina dinucleòtid (FADH2), tots dos sotmesos al sistema de transport d’electrons per produir ATP addicional. En general, el lent procés glicolític produeix una taxa de reposició de ATP més lenta però duradora.

Glicòlisi aeròbica

Durant l’exercici de baixa intensitat i també en repòs, el sistema oxidatiu (aeròbic) és la principal font d’ATP. Aquest sistema pot utilitzar hidrats de carboni, greixos i fins i tot proteïnes. Tot i això, aquest últim només s’utilitza en períodes de gran inanició. Quan la intensitat de l’exercici és molt baixa, s’utilitzen principalment greixos

un procés s’anomena oxidació de greixos. Primer, els triglicèrids (greixos sanguinis) es descomponen en àcids grassos per l’enzim lipasa. Aquests àcids grassos entren a la mitocondria i es descomponen en acetil-coA, NADH i FADH2. L’acetil-coA entra al cicle de Krebs, mentre que el NADH i

FADH2 passa pel sistema de transport d’electrons. Ambdós processos condueixen a la producció de nous ATP.

Oxidació per glucosa / glucosa

A mesura que augmenta la intensitat de l’exercici, els hidrats de carboni es converteixen en la principal font d’ATP. Aquest procés es coneix com oxidació de glucosa i glucogen. La glucosa, que prové d’hidrats de carboni o un glicogen muscular descomptat, es sotmet primer a la glicòlisi. Aquest procés té com a resultat la producció de piruvat, NADH i ATP. El piruvat passa pel cicle de Krebs per produir ATP, NADH i FADH2. Posteriorment, les dues últimes molècules se sotmeten al sistema de transport d’electrons per generar encara més molècules d’ATP.