$config[ads_header] not found

La fuga barroca: història i característiques

Taula de continguts:

Anonim

La fuga és un tipus de composició polifònica o tècnica compositiva basada en un tema principal (tema) i línies melòdiques (contrapunt) que imiten el tema principal. Es creu que la fuga va sorgir a partir del cànon aparegut durant el segle XIII. El cànon és un tipus de composició en què les parts o veus tenen la mateixa melodia, cadascuna que comença en un moment diferent. La fuga també té les seves arrels a l'ensemble chansons del segle XVI, així com al ricercari dels segles XVI i XVII.

La Fuga té diversos elements diferents

  • Exposició: la primera secció de la fuga en què s’indica el tema.
  • Assumpte: el tema principal o idea principal; la primera afirmació del subjecte sol ser d’una sola veu.
  • Resposta: la segona afirmació del subjecte transposada a la clau dominant; pot ser una resposta real o una resposta tonal. La resposta sol anar acompanyada del contrapunt en una veu diferent.
  • Countersubject: contrapunt que acompanya constantment el tema.
  • Episodi: secció o passatges de transició entre la redacció del tema. L'episodi pot contenir material similar o diferent al tema o objecte contrari.
  • Pedal-punt: un to que es manté a mesura que les altres veus produeixen harmonies diferents.

Els compositors utilitzen tècniques diferents per variar el tema

  • Estret: quan el subjecte i la resposta es solapen o quan el tema s’imita abans que s’acabi.
  • Augment: allargar el valor rítmic d’un subjecte.
  • Disminució: escurçament del valor rítmic d’un subjecte.
  • Inversió: invertir els intervals del subjecte.

De vegades, es pot confondre una fuga com una forma rodona, però aquestes dues són molt diferents. En una fugida, una veu presenta el tema principal i després pot passar a material diferent, mentre que en una ronda hi ha una imitació exacta del subjecte. A més, la melodia d'una fuga és a diferents escales, mentre que en una volta la melodia es troba en els mateixos llançaments.

Les fugues són introduïdes per preludis. "El bufet temperat de Clavier" de Johann Sebastian Bach és el millor exemple de fuga. "El Clavier ben temperat" es divideix en dues parts; cada part consta de 24 preludis i fugues en totes les claus majors i menors. Altres compositors que han compost fugues inclouen:

  • Wolfgang Amadeus Mozart - "Fuga en C Menor per a dos pianos", K 426
  • Ludwig van Beethoven - "Grosse Fuge a B-flat Major per a quartet de corda", Opus 133
  • César Franck - "Preludi, Coral i Fuga per a piano"
  • Johannes Brahms - "Variacions i fugides en un tema de GF Handel"
  • Dmitry Xostakóvitx - "24 preludis i fugues per a piano"

Podeu obtenir més informació sobre la contaminació als següents llocs web:

  • Basat en la Fundació d'Estudis sobre Fuga d'Hugo Norden
  • Anatomia d'una fuga
La fuga barroca: història i característiques