El pronosticament preventiu és una tècnica emprada en perspectiva per crear la il·lusió d’un objecte que s’enfila fortament a la distància o al fons. L’il·lusió és creada per l’objecte que apareix més curt del que és en realitat, fent que sembli comprimit. És una manera excel·lent de maximitzar la profunditat i la dimensió de les pintures i els dibuixos.

El pronosticament d'aplicació s'aplica a tot el que es dibuixi en perspectiva. Inclouen edificis, paisatges, bodegons i figures.

Visualitza el pronòstic previ

Un exemple familiar de predisposició al paisatge seria el d’un llarg camí recte i pla amb arbres. Les dues vores de la carretera semblen moure's cap a l'altra quan arriben a la distància. Al mateix temps, els arbres semblen més petits i el camí es veu molt més curt que no pas si es pogués pujar directament per una muntanya molt alta al nostre davant.

El fet de preveure en una figura un dibuix o una pintura afecta les proporcions de les extremitats i del cos. Si estàs pintant una persona estirada a l’esquena amb els peus mirats cap a tu, pintaria els peus més grans que el cap per captar l’il·lusió de profunditat i tridimensionalitat.

En essència, el fet de preveure pot ajudar a crear drama en un quadre.

La tècnica es va fer popular al renaixement

L'ús del recorte es popularitzà durant el període renaixentista de l'art. Un bon exemple en una figura és "La Lamentació sobre el Crist Mort" (c. 1490, Pinacoteca di Brera, Milà), del pintor renaixentista Andrea Mantegna (1431-1506).

El pit i les cames de Crist són més curts per transmetre una sensació de profunditat i d'espai. Ens atrau i ens fa sentir que estem al costat de Crist. Tanmateix, els peus de Crist vist en la prescripció s'haurien fet més grans en aquesta actitud. Mantegna va optar per fer més petits els peus per poder veure i cridar l’atenció de l’espectador sobre el cap de Crist.

Podeu veure-ho en molts quadres famosos

Una vegada que aprengueu a reconèixer la recomposició, la començareu a veure en moltes pintures famoses. Per exemple, els frescos de Miquel Àngel a la capella Sixtina (1508-1512) s'omplen de la tècnica. L’artista l’utilitzava sovint i és per això que les seves pintures tenen una dimensió tan gran.

En particular, mireu el tauler "La separació de la llum de la foscor". En ella, veuràs que Déu apareix com si estés ressuscitant. Aquesta il·lusió es basa en la recomposició.

Un altre exemple és "A Supine Male Nude, Seen Foreshortened" (c. 1799-1805), de Joseph Mallord William Turner (1775-1851) a la Tate Gallery. Es pot veure que els braços i el tors en primer pla estan comprimits.

És una manera senzilla i eficaç d’obtenir a aquest guix sobre el dibuix de paper una profunditat real. Tot i que manquen elements de fons per donar-nos una idea de dimensió, tenim la sensació que la figura s’estén des de l’escena.

Com practicar-lo i incorporar-lo a la vostra obra d'art

Afegir el temps de presentació a la vostra obra d'art és qüestió de practicar la tècnica. Voldreu fer-ho mirant les coses des d’una perspectiva extrema que proporciona al vostre subjecte una profunditat increïble. Com més dramàtica sigui la perspectiva, més diferent serà el presagit.

Podríeu començar situant-vos a prop d’un edifici molt alt, com ara un gratacel o un campanar de l’església. Mireu i dibuixeu la perspectiva de l'objecte, amb l'edifici que s'estira cap al centre de la vostra imatge. Fixeu-vos en la poca distància que hi ha des d’aquest angle i en com la part de l’edifici més propera és considerablement més gran que la part superior de l’edifici.

Per a la pràctica de la preselecció en dibuix de figures, són útils petits maniquins de fusta. Els artistes ho utilitzen tot el temps per estudiar la forma humana i també són perfectes per a la perspectiva. Poseu el maniquí en una posició similar als exemples que hem comentat, i després manipuleu el cos, les extremitats i l'angle.

Amb el temps i la pràctica, no haureu de tenir problemes per incorporar la previsió a la vostra obra d'art.