Hi ha dos estils clàssics de pintura associats als Vells Mestres: sfumato i clarobscur. Aquests dos estils són iguals al formatge i la guix. Però moltes persones encara aconsegueixen confondre aquestes dues tècniques i quins artistes van fer servir quins d'aquests estils.

Sfumato i Leonardo da Vinci

Sfumato es refereix a la subtil gradació del to usada per enfosquir les vores afilades i crear una sinergia entre llums i ombres en un quadre. Com explica Ernst Gombrich, un dels més famosos historiadors de l'art del segle XX, "el seu és el famós invent de Leonardo … el contorn borrós i els colors dolços que permeten que una forma es fusioni amb una altra i sempre deixi alguna cosa a la nostra imaginació".

Leonardo da Vinci va utilitzar la tècnica del sfumato amb gran mestria. En el seu quadre més famós, la Mona Lisa, aquests aspectes enigmàtics del seu somriure s’han aconseguit precisament amb aquest mètode, i l’espectador queda per omplir els detalls.

Com, exactament, va aconseguir Leonardo l'efecte del sfumato? Per al quadre en general, va seleccionar una gamma de tons mitjos unificadors, especialment els colors blaus, verds i terra, que tenien nivells de saturació similars. En evitar els colors més lluminosos per als seus brillants, que podrien trencar la unitat, els tons mitjans van crear així un sabor suau a la imatge. Es diu que Leonardo da Vinci diu: "gallina que voleu fer un retrat, feu-ho en clima mullat o quan caigui el vespre ".

Sfumato porta la pintura una etapa més enllà. Lluny del punt focal de la imatge, els tons mitjans es fonen a l’ombra i el color es dissipa a les fosques monocromàtiques, el mateix que l’efecte d’una imatge fotogràfica amb un rang focal ajustat. Sfumato és una elecció ideal quan un retratista està embarassat per les arrugues.

Chiaroscuro i Rembrandt

En comparació amb Leonardo da Vinci, les pintures de Caravaggio, Correggio i Rembrandt tenen un enfocament pesat a la llum i a l'ombra. El focus de la pintura s'il·lumina, com en un punt de mira, mentre que el camp circumdant és fosc i fosc, de color marró cremat, fosc i fosc. Es tracta d’un clarobscur, literalment "fosc clar", una tècnica que es va utilitzar amb gran efecte per crear contrastos dramàtics. Rembrandt era un amic especial d'aquesta tècnica.

L’efecte es va crear mitjançant vidres successius d’un color marró transparent. Els tons marrons renaixentistes es feien generalment a partir de pigments de fang, com la sienna i el novembre. La siena crua és una mica més fosca que un ocre groc. La sienna cremada té una tonalitat marró vermellós. Umber és una argila que és naturalment d’un marró groguenc fosc. La cambra cremada és de color marró fosc. Durant el Renaixement tardà, alguns artistes renaixentistes van provar altres marrons com el betum, basat en quitrà, o la fusta de faig cremada (bistro), però això va causar problemes en les pintures del Mestre Vell degut a la deixalleria de residus pel llenç.

Podeu crear l'efecte clarobscur mitjançant els vidres de la càmera càlida (o la càmera per a una pintura més càlida). Recordeu que per tocar els punts destacats propers a zones d’ombra fosca, escalfeu els colors. Afegiu-hi una mica de vermell a la barreja per compensar l'efecte refredat dels foscos que l'envolten.

Actualitzat per Lisa Marder.

Fonts:

Diccionaris Collins, "Collins English Dictionary", 7a edició, HarperCollins UK, juny de 2015, Regne Unit

EM Gombrich, "La història de l'art", 16a edició, Phaidon Press, abril de 1995, NY

Philip Ball, "Bright Earth: The Invention of Color", Vintage Books USA, maig de 2008, NY